Aquests són els dos fets que més m'han cridat l'atenció d'un cap de setmana atapeït de comunicació política: la moció de censura del Barça i el congrés del PP de Catalunya.
Si bé no sóc gens partidari de parlar tant del Barça ja que crec que com a país ens fa més petits - tot i que jo sóc del Barça- considero adient fer una reflexió sobre la moció de censura que es va votar ahir contra la directiva de Joan Laporta.
Sobretot, perquè la campanya electoral de Joan Laporta de l'any 2003 va ser boníssima. En aquella campanya hi van participar destacats professionals com Xavier Roig i Toni Aira.
El que més m'ha sobtat d'aquesta moció, ha estat justament la campanya en contra la moció de censura que ha portat a terme la directiva de Laporta.
Ha estat totalment diferent a la de l'any 2003. I no serà perquè no hagin aplicat el manual de comunicació en campanya: multiplicació de comunicació a través dels directius, utilització de la por com a eina - el club quedaria paralitzat- , actes amb intel·lectuals i famosos que donen suport al president, acusacions, presentació de fitxatges, i fins i tot l'utilització de l'emoció al final de la campanya (humanització del candidat), etc.
Però hi havia alguna cosa que no acabava de funcionar i segons el meu punt de vista, era la força, l'esperança, el positivisme. Semblava que fós un mer tràmit, una cosa que s'havia de fer, que tocava. De fet, semblava com si no s'ho plantegéssin com si fós una veritable campanya electoral. I ho era.
Una campanya electoral, per tenir èxit, has de volcar-t'hi. Has de creure-t'ho, anar a per totes i transmetre l'energia, el missatge, l'esperança, etc.
Una campanya és acció en estat pur i em temo que això és el que ha fet que el resultat no hagi estat positiu per Laporta.
Laporta, s'hauria d'haver prés aquesta moció com una veritable campanya electoral, com el que veritablement era: un plesbicit sobre la seva persona.
Si ho hagués fet i s'hagués arramangat, el resultat no hauria estat el que es va donar ahir.
L'altre imatge que em va sobtar aquest cap de setmana, va ser la de Montserrat Nebrera sortint a hombros de la sala on es realitzava el congrés del PP de Catalunya, amb l'actual cúpula del partit de fons mirant l'espectacle.
El que va fer Nebrera té molt de mèrit, i realment va ser molt interessant el debat amb Sánchez Camacho i la valentia que va demostrar, però la imatge d'ella sortint a coll dels seus companys després de perdre una elecció- tot i que el resultat té molt de mèrit- era patètia.
Mai tant d'esforç s'ha desfet tant ràpid. Segurament ni ella ni cap dels seus seguidors ho va veure així, però vist des de fora era surrealista.
I despré,s encara hi ha qui es qüestiona per a què serveixen els assessors...
.jpg)
.JPG)
5 comentaris:
sobre el tema Nebrera... és una barreja de patetisme i intel·ligència: la foto d'una perdedora derrotada no hagués sortit als mitjans perquè és normal. Ara bé la foto de la celebració a tot arreu!
Respecte el Barça, fixar-nos-hi tant fa del Barça quelcom més gran que un club o converteix Catalunya en quelcom més petit que un país?
Efectivament Mauro.
I mira que sóc culé, eh! però quan veig que tots els periodistes, polítics, acadèmics,empresaris,etc. el que els hi fa realment il·lusió és participar en tertúlies del Barça, penso que el nostre país és molt més petit del que ens pensem. No m'imagino una situació similar en un altre país.
Diga'm-ho tú que ets l'estratega, però no creus que això de plantejar-s'ho com un mer tràmit no era també part de l'estratègia. Feia que ningú s'ho prengués en sèrio i m'imagino que esperaven que participés poca gent (tot i que va crear l'efecte contrari).
No ho crec Guillem. El seu problema i ara es veu clarament és un anàlisi erroni i un pitjor diagnòstic de la situació- pensament de la massa social.
I a ells, els interessava que anés molta gent a votar. Si hi anàven pocs, els més anti segur que hi anàven. Necessitàven una alta participació, però mai es van creure que la moció guanyés. I així els va.
Publica un comentari a l'entrada