En la construcció de qualsevol estratègia política, el factor clau és el diagnòstic.
No hi ha estratègia exitosa sense un diagnòstic encertat. Si el diagnòstic és errat, no hi ha estratègia que sobrevisqui, per més elavorada que estigui.
El diagnòstic és la descripció de la situació política després d'analitza-la. A partir d'el diagnòstic es comença a construïr l'estratègia que afavoreixi els nostres interessos i que faci que culminem els nostres objectius polítics.
Tal com ha expressat José Bono, les relacions actuals entre el PSC i el PSOEtenen el seu orígen en el diferent diagnòstic que vafer cadascú de les eleccions generals del març del 2008.
El diagnòstic del PSC és que Zapatero és president del govern espanyol gràcies als vots del PSC, gràcies als 25 diputats del PSC. A més, consideren que la victòria es fonamenta en la diferència d'escons que hi ha entre el PSC i el PP de Catalunya.
En canvi el diagnòstic del PSOE és que Zapatero va guanyar les eleccions a pesar de Catalunya. És a dir, que el tripartit català li va fer perdre molts vots al PSOE a Espanya, i que aquest és justament el motiu de que victòria socialista no fós més contundent. Pel que fa als vots socialistes a Catalunya, el PSOE considera que són gràcies a Zapatero i el PSOE, però no al PSC, ja que quan el PSC es presenta sense Zapatero - a les eleccions catalanes- el PSC treu la meitat dels vots i queda segon darrera CIU.
Estem doncs, davant dos diagnòstics diferents. Un dels dos s'equivoquen. Un dels dos construeix una estratègia sobre un fonament equivocat, i per tant, no resultarà exitosa.
Jo tinc molt clar qui s'equivoca, però per ser sincers, tant el PSC com el PSOE hauríen de tenir clar a l'hora de fer el diagnòstic que qui més va fer per els 25 diputats catalans del PSC-PSOE, va ser el PP.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
.JPG)
5 comentaris:
Brillant, Pau!
El pitjor de tot, i del tot paradoxal, és que tots dos tenen raó i que tots dos diagnòstics són compatibles... és le més divertit d'aquesta situació i el més trist a la vegada, perquè és impossible una negociació en termes de G/G. Tremolem!
Merci Beta,
Xavier, de debó creus que són compatibles? Jo crec que tots dos tenen part de raó, però que una en té molta més que l'altre.
Pau,
Llegeix bé els dos diagnòstics en termes electorals i les dues conclusions són plausibles sense contradir-se entre sí.
Una altra cosa, i aquí és on tens raó, és que són posicions de partida irreconciliables i, per tant, abocades a una negociació en el qual algú guanyarà i algú perdrà. Però en cap cas, la solució està en un escenari de guanyar-guanyar.
Perdona si no m'he explicat bé.
Xavier,
totalment d'acord. Hi haurà un guanyador i un perdedor
Publica un comentari a l'entrada