Europa, el continent més progressista del món, estava volcat a favor d'Obama. Tot Europa va celebrar la victòria d'Obama. I a casa nostra és impossible trobar algú que no hagués votat a Obama. Fins hi tot Manuel Fraga prefereix Obama. Però un Barack Obama a dia d'avui, és impossible a Europa. I a casa nostra encara més.
Com ens va comentar un conegut periodista català, els europeus fa temps que vam decidir no ser antiamericans i des de llavors, vam decidir ser antirepublicans. I què hi ha millor que un president demòcrata, jove, atractiu i de color? Barack Obama és doncs, el president nord-americà que tot Europa dessitja.
I per què no seria possible un president Obama a casa nostra? Pel color de la pell? pel racisme de la vella Europa?
No. Aquest no és el handicap d'Obama.
El handicap de l'Obama europeu és que a casa nostra, la meritocràcia no té cap valor.
Barack Obama ha guanyat per què és el millor. Per què ha fet millor campanya que Hillary Clinton i que John Mc Cain, i per què és presenta a dirigir un país on això té molt de valor. On els emprenedors són valorats i no mirats sota sospita. Segurament, el notre Obama seria tractat amb condescendència paternalista.
A casa nostra, a un Obama on només portés el seu esforç i el seu talent a la motxilla, no li haguéssin permés arribar a dalt de tot.
Però si amb aquesta dificultat tant gran no n'hi hagués prou, els aparells dels partits mai no haguéssin permés que un parsonatge alié a aquest hagués guanyat la candidatura. És impossible que l'aparell permeti que el candidat del partit sigui un outsider. La candidata oficial del partit demòcrata era Hillary Clinton, però les bases del partit i la meritocràcia del candidat van facilitar que un altre guanyés la candidatura.
No deixa de ser una ironia doncs, que els polítics europeus, principals defensors de Barack Obama, no permetin que un Obama europeu.
A vegades, hauríem de deixar la nostra superioritat moral i començar a crear les bases per què sorgeixin Obames europeus. Si s'ho mereixen, és clar.
Com ens va comentar un conegut periodista català, els europeus fa temps que vam decidir no ser antiamericans i des de llavors, vam decidir ser antirepublicans. I què hi ha millor que un president demòcrata, jove, atractiu i de color? Barack Obama és doncs, el president nord-americà que tot Europa dessitja.
I per què no seria possible un president Obama a casa nostra? Pel color de la pell? pel racisme de la vella Europa?
No. Aquest no és el handicap d'Obama.
El handicap de l'Obama europeu és que a casa nostra, la meritocràcia no té cap valor.
Barack Obama ha guanyat per què és el millor. Per què ha fet millor campanya que Hillary Clinton i que John Mc Cain, i per què és presenta a dirigir un país on això té molt de valor. On els emprenedors són valorats i no mirats sota sospita. Segurament, el notre Obama seria tractat amb condescendència paternalista.
A casa nostra, a un Obama on només portés el seu esforç i el seu talent a la motxilla, no li haguéssin permés arribar a dalt de tot.
Però si amb aquesta dificultat tant gran no n'hi hagués prou, els aparells dels partits mai no haguéssin permés que un parsonatge alié a aquest hagués guanyat la candidatura. És impossible que l'aparell permeti que el candidat del partit sigui un outsider. La candidata oficial del partit demòcrata era Hillary Clinton, però les bases del partit i la meritocràcia del candidat van facilitar que un altre guanyés la candidatura.
No deixa de ser una ironia doncs, que els polítics europeus, principals defensors de Barack Obama, no permetin que un Obama europeu.
A vegades, hauríem de deixar la nostra superioritat moral i començar a crear les bases per què sorgeixin Obames europeus. Si s'ho mereixen, és clar.
.jpg)
.JPG)
15 comentaris:
Ei Pau! quin bon post! El país de la meritocràcia versus el continent de la tecnocràcia?
Felicitats pel viajecito a les amèriques :)
Una abraçada!¡
Dídac G.
Ei Pau! quin bon post! El país de la meritocràcia versus el continent de la tecnocràcia?
Felicitats pel viajecito a les amèriques :)
Una abraçada!¡
Dídac G.
Exacte Dídac. Així és. En definitiva és un país jove que vol menjar-se el món i veu el futur com una oportunitat i un continent vell que viu de velles glòries i que té por del futur.
En un article, crec que a La Vanguardia, vaig llegir algú que opinava si fa no fa el contrari del que tu dius. Venia a dir que un candidat "massa" preparat espantava als votants americans i que el que ells buscaven en el seu representant era que fos algú com ells, amb els seus mateixos defectes i limitacions. Això explicaria, segons ell, els vuit anys de Bush, els mèrits del qual són, si més no discutibles.
Coincideixo amb tu amb l'escàs valor que té la meritocràcia a casa nostra. No sé com la valoren els americans. Però crec que en el triomf d'Obama molts factors, més sentimentals que racionals, han influït tant o més que els seus mèrits. Això sí, ha jugat les seves cartes magistralment.
Pel que fa a que sorgeixin Obames europeus, no sé què dir-vos. Imitadors en sortiran, sobretot si la seva feina està a l'alçada de l'expectativa que ha creat. Però compte que tanta expectativa no crei una decepció sense precedents.
Salut!
No hi podria estar més d'acord Pau, i m'alegra que algú hagi publicat un post en aquest sentit, ja m'espantava la idea d'haver-me de crear un blog i publicar-lo jo... jeje!!! És broma, però em sembla que m'animaré i tot. Aquest viatge i la companyia m'han deixat una petja tant profunda que vull explicar-ho al món!!
Mentrestant seguiré llegint-vos a tots vosaltres que sou la meva font d'inspiració.
Molts petons!!!
Plas, plas, plas.
Beta,
Tens raó en la primera part del teu argument, el que passa que en situacions especials, el votant ja no busca a algú com a ells, sinó a algú que els pugui treure d'aquesta situació. La crisi financera i en certa manera la fí d'un model d'èxit creat per reagan, han afavorit l'elecció d'Obama. No pateixis, jo no pateixo obamamania.
Marteta,
Anima't a fer un bloc. La blogoesfera et necessita.
Gregorio,
No m'ho mereixo.
Uf, quin post més dur.
Dic dur perquè té la força crua de la realitat.
Malgrat que no em costa trobar exemples casolans que --en llarg recorregut-- són equiparables. Salvant molt les distàncies: el president Montilla no és jove, atractiu, ni de color. Però certament és un tipus procedent d'una família humild de Córdova que acaba sent president de la Generalitat de Catalunya.
El tipus, malgrat pertànyer a l'aparell d'un voluminós partit polític, té mèrit (potser no per formació universitària a Harvard, però és primer alcalde d'un suburbi, que es converteix en ciutat, després diputació de bcn, després ministre...).
Perquè el més normal (per preparació i formació, per contactes, per...) és que els fills de la burguesia (o la pseudonoblesa) barcelonina (o pseudobarcelonina) acaparin espais d'aquest estil (roca, pujol, maragall, mas).
Però vaja, més enllà de voler provocar una mica de debat comparant la figura d'obama amb montilla (comparteixen el fet que són persones en principi sense possibilitats, que arriben a administrar els recursos dels altres, de tot un país), el teu post és reflex d'una situació ben real a Europa.
Perquè vaja, avançar cap a una societat plenament meritocràtica té les seves resistències, està clar.
Ciro,
No són els orígens el que fa gran a Obama sinó ell mateix, el seu esforç. Ha estat el millor.
El cas de Montilla no és comparable ja que ell és l'aparell del partit. Amb tot el poder que comporta. Obama en canvi, només es tenia a ell i el seu talent. Res més.
Exacte. I això explica tantes coses dels partits... Obama es rodeja dels millors en tot. A casa nostra, ens rodegem de gent pitjor a nosaltres per seguir brillant...
Hem de recordar que la política no és meritocràcia, és la decisió d’alguns de nosaltres, d’escollir entre nosaltres, a la persona que ens ha de representar. La raons de per que escollim una determinada persona depèn de cadascun, alguns ho fan pels mèrits intel•lectual, alguns altres pels mèrits emocionals, i alguns per les capacitats de liderar una societat. Per tant, que la política no sigui una meritocràcia és un factor més de llibertat.
totalment d'acord Albert.
Carlos,
I qui són aquests nosaltres? L'aparell del partit?
Ai, si Josep Borrell fos (políticament) viu! Com li agradaria el que dius!
El 1997 no estavem preparats per a unes primàries i ara... tampoc.
Però, com diu Francesc Marc Àlvaro, si volem un Obama, canviem els partits:
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/si_voleu_obames_canvieu_els_partits_29271.php
Molt bona reflexió, Pau.
Ja saps què en penso al respecte. Amén!
Ciro, MONTILLA = OBAMA ?
Ara si que ho he vist i sentit tot.
Publica un comentari a l'entrada