Políticament Correcte

L'altre dia vam participar amb en Marc Teixidor a un cicle de conferències per celebrar els 30 anys de l'IES el Pedró de l'Escala. Hi participàven altres ponents com Xavier Rubert de Ventós o l'Antoni Puigverd, entre altres.

Va ser molt interessant la ponència de l'Antoni Puigverd i em va fer veure molt més clar quelcom que em va corraborar el dilluns a la nit al veure la sèrie Vendelplà a TV3.

La Televisió de Catalunya és el gran generador de marcs de referència i el gran transmissor de valors de la societat catalana actual. És el garant del "políticament correcte". És qui ens mostra com ha de ser la visió catalana del món. Allò que és correcte. Lo políticament correcte.

Aquest dilluns es veia bé a la sèrie Ventdelplà. Tot girava a l'entorn d'un inmigrant subsaharià sense papers que es volia casar amb una metgessa i el jutge no li deixava. Tot el poble es volcava amb la parella i tothom hi era solidari. A més, tothom estava contra l'especulació urbanística. Tot era perfecte, políticament correcte. Un pèl massa. Per un espectador ocasional, donava la sensació que tots els pobles de l'Empordà són així, que tots voten ICV. I no, la realitat és ben diferent.
I aquest és el problema.

El problema sorgeix quan els generadors de marcs (TV3, etc.) s'allunyen de pensament mitjà de la societat. És a dir, quan la societat es mou i ells continuen amb el xip anterior.

La societat catalana i TV3 van arribar a un punt de coincidència en allò "políticament correcte" amb l'última legislatura d'Aznar i la guerra de l'Irak. Llavors, amdós: realitat i creadors de realitat, coincidíen. Hi havia una connexió total.
D'ençà el 2003 però, s'ha anat produïnt un distanciament entre la societat i els transmissors de valors. El que és "políticament correcte" per TV3, Catalunya Ràdio, etc. cada vegada ho és menys per la societat catalana.

I això és un problema que té conseqüències electorals. De fet, és la gran arma electoral de Sarkozy.

Sarkozy comença a guanyar suport quan se n'adona del distanciament entre allò "políticament correcte" oficial i el que pensen la majoria de francesos. I es comença a presentar com la persona que "diu el que la gent pensa" i que trencarà amb el tabú del pensament "políticament correcte" de Mitterrand i Chirac. Qui no recorda la frase: "no n'esteu tips d'aquesta Racaille?"

I és que la distància entre realitat i allò políticament correcte sempre ha de ser mínima, han d'anar de la mà. Per què si la distància s'aixampla comencen a sorgir els monstres.

No es pot entendre el fenòmen Berlusconi sense tenir en compte aquest factor.