El PSC té un problema. Un problema que fa temps que arrossega i les darreres declaracions de Joan Ferran no són més que la representació d'aquest problema.
El PSC ha estat una història d'un èxit. Ha governat gairebé tots els principals municipis de Catalunya, ha guanyat a totes les eleccions generals, i des de fa quatre anys governa la Generalitat de Catalunya.
I doncs, on és el problema?
El problema és que ha arribat al govern de la Generalitat massa tard. Quan les forces i les idees del partit ja estan gastades. Maragall va arribar quatre anys tard a la presidència de la Generalitat, i amb un cicle electoral desfavorable. I desde llavors, el PSC no s'ha refet.
Als anys 80 i 90, el PSC tenia un relat, un projecte narrat, un conte: era el relat que es va aplicar a la ciutat de Barcelona, amb la seva destacada transformació i que té la seva culminació amb els jocs olímpics de Barcelona. El problema del PSC, sorgeix a finals dels anys 90 a Barcelona, just després dels jocs, amb la proposta del Fòrum i encara avui s'arrossega. A Barcelona, i a Catalunya.
Els principals factors que han provocat el problema electoral del PSC - han perdut el 45% dels vots a Barcelona ciutat en els darrers 8 anys- segons el meu punt de vista, són tres:
- La globalització. És el principal problema del declivi dels partits socialdemòcrates europeus i el PSC no n'és una excepció. La globalització ha provocat uns fenòmens com la immigració massiva, la precarietat, el xoc cultural, etc. que ha fet que el discurs tradicional de la socialdemocràcia no tingui respostes per els nous reptes que la globalització ha provocat, i els votants tradicionals de l'esquerra, els sectors més dèbils, són els que reben l'impacte més fort d'aquests canvis. I desapareixen, electoralment parlant.
També, els corrents ideològics que corren per Europa, van en direcció oposada a la del partit socialista. En aquest sentit, l'hombra de Sarkozy serà allargada.
- La manca d'un relat que il·lusioni. Va lligat amb el punt anterior. La fòrmula clàssica de la socialdemocràcia: més redistribució, més inversió pública, ja no il·lusiona a ningú. Les promeses de més inversió en l'escola i els hospitals, ja no donen vots. Per dos motius: perquè la gent ja ho dóna per descomptat que es faran escoles i hospitals i per què justament aquests serveis són els més utilitzats per la immigració, i fa que encara que millorin, el ciutadà només visualitzi els canvis sociològics i no la seva millora. El PSC haurà de buscar un nou discurs il·lusionador , amb format de conte, que sumi esperances.
Pel que fa al relat del PSC sobre la relació amb Espanya, el fracàs encara ha sigut més gran. Ja no serveix el projecte de l'Espanya federal per què Espanya no vol ser federal. El PSC també ha de fer un discurs sobre quina relació voltenir amb una Espanya que no serà federal.
- Els canvis socials. La societat catalana ha canviat molt, ja no és una societat tant estable com fa quaranta anys: la gent es divorcia més, la familia és més diversa, però sobretot, el ciutadà és més individualista. Tots aquests canvis han provocat que l'elector ja no sigui un elector tradicional que votava a un partit tota la vida, i que els seus fills també el votàven, ara l'elector és més independent, i esfixa més en els projectes, en les persones a l'hora de votar. És un elector més volàtil. I és un elector que no vota al candidat posat a dit per l'aparell del partit si no l'atrau, si no creu en ell.
En aquest sentit, l'increment del poder de l'aparell del partit, fa que la distància entre la societat i el partit sigui més àmplia. El PSC, com altres partits, era un partit molt més obert a diferents àmbits socials a principis dels anys 90 que ara. Era un partit molt més "catch all" abans, que ara.
Aquests problemes són difícils de resoldre ja que hi intervenen factors externs al partit i al país, però si que es pot intervenir en les mancances del propi partit.
El primer pas, hauria de ser elavorar un discurs per el socialisme del segle XXI, sense prejudicis del passat, pensat en il·lusionar a una societat molt diferent a la que es dirigia la socialdemocràcia tradicional. Un relat que il·lusioni.
El segon pas, hauria de ser obrir més el partit a la societat. Redistribuïr el poder de l'aparell entre els militants i els simpatitzants. En temps de desorientació ideològica, els votants solen volcar-se en els atributs del líder, en el carisma i la trajectòria del candidat. Només l'obertura provoca el sorgiment de lideratges nous, que il·lusionin i cohesionin a la militància i als votants. Així ho va fer el PSOE i va sortir Zapatero, i així ho farà el Partit Demòcrata.
Aquest "problema" que té el PSC, és difícil de resoldre, però si no s'hi posa, farà bones les profecies del sociòleg guerrista José Félix Tezanos que augurava la pèrdua de la condició de partit "catch all" pel PSC, en la pròxima legislatura.
.jpg)
.JPG)
11 comentaris:
Exel.lent l'anàlisi. Però creus que aquest anàlisi podria ser també per el PSOE? i en aquest sentit, creus que el PSC s'hauria o vol diferenciar-se del PSOE?
Bona part del problema també el té el PSOE, i per això està tant apretat amb el PP a les enquestes, si bé, el PSOE no té la competència (IU) que el PSC té aquí (ERC,ICV).
El PSC actual no vol diferenciar-se del PSOE, si s'en distància, el seu paper encara és més difús, ja que ja hi ha dos partits d'esquerra independents de Madrid. Quin seria el seu terreny de joc?
Crec que si que hauria de guanyar autonomia respecte a Madrid (grup parlamentari) però sobretot, elavorar un nou relat, repensar-se.
com sempre, quan falta reflexió, idees, relat i estratègia; les coses no poden durar tota la vida!
Molt bona reflexió.
El PSC no ha sapigut adaptar el seu relat als canvis de la societat, i el problema no és tant guanyar autonomia del PSOE, que també, i ràpid, sinó construir un relat esperançador.
D'altra banda, triar Montilla com a líder, creus que pot tenir a veure en la davallada en enquestes que estan patint?
És a dir, creus que Montilla té la presidenciabilitat, credibilitat i confiança (en terminologia de Saussez) dels votants del PSC? o més aviat certifica el que deies de que l'increment del poder de l'aparell del partit fa que la distància entre la societat i el partit sigui més àmplia?
Salut!!
Hola Xavier,
No crec que la tria de Montilla tingui res a veure amb les enquestes. Crec més que té a veure amb el fet que era el secretari general del partit, i tenia un estil totalment contrari al d'en Pasqual Maragall.
Pel que fa a la credibilitat, presidencialitat i confiança de Montilla per els votants del PSC, crec que sí que ho té. El problema és que no arriba a tenir la confiança, etc. de sectors afins, com tenia Maragall.
Estic esencialment d'acord amb el teu anàlisi, la situació és difícil per als partits socialdemòcrates a causa de la globalització i altres. Per al PSC, partit al que com saps milito; encara ho és més perquè té al davant un seguit de nacionalismes, espanyols i catalans que dificulten encara més la ja falsa i passada dialèctica esquerra dreta. Vist així és per tancar la paradeta i plegar però crec que hi ha altres factors que ens poden ajudar.
Podem repensar-nos, des de l'esquerra podem implementar polítiques que avalin la meritocràcia, podem fer polítiques tendents a acabar amb els nous privilegis de classe que nosaltres mateixos he creat per fer això no cal ser Sarkozy. Un exemple a Figueres, amb en Ciro, volem posar en marxa una política de corresponsabilitat financera en el tema de les subvencions a entitats culturals, no es pot viure sempre de la tradicional subvenció. Cal però i aquí ens hem de diferènciar de polítiques liberals de dretes la reinversió en aquelles escoles que, com tu dius, ja no donen vots. Per tal que el pais vagi endavant continuen fent falta les escoles i les llars de jubilats però des d'aquesta esquerra meva descolocada ja no és hora de reivindicar-les com a objectiu electoral però si polític i vital.
Penso que també hi ha un problema de generació, ens hem envellit i moltes vegades qui comana els partits d'esquerra no comparteix el teu brillant anàlisi i aplica velles receptes...hi haurem de pensar.
En seguirem parlant
Salut
Pere,
Totalment d'acord amb les propostes que heu fet tu i en Ciro sobre la corresponsabilitat. De fet, gent com Sarkozy, ha agafat temes de l'esquerra com l'esforç, el treball, la meritocràcia, etc. que aquesta va abandonar a favor d'altres valors com el multiculturalime, etc.
Hi ha hagut molta frivolitat per part de certs sectors del socialisme en voler identificar al Labolisme anglès de Toni Blair i Anthony Giddens amb la dreta més dura - Bush, Blair i Aznar- quan Blair ha estat l'únic polític d'esquerres que se n'ha sortit d'aquest problema.
Recordo a principis dels 2000 quan la tercera via era el model per el socialisme català, i ara torna a ser-ho, com ho demostra l'article de José Zaragoza a La Vanguardia "Socialismo liberal".
També crec que el canvi generacional és necessari. Però sobretot, el que manca és un relat que es dirigeixi als sectors tradicionals del PSC, però també, que sigui molt atractiu per a nous votants de classe mitja.
Hola, Pau! Felicitats pel teu bloc. M'agrada molt les anàlisis que fas i em té molt encuriosit l'abast dels efectes del "màrqueting polític". He de reconèixer que sóc una mica escèptic sobre els efectes d'aquestes anàlisis, perquè moltes vegades el comportament de l'elector es basa en una suma de qüestions supèrflues, impressions subjectives fruit bàsicament dels comentaris de la gent i sobre tot de la tele (especialment de programes de sàtira política), i des d'aquest punt de vista, l'elaboració de programes, refundacions, etc. poden tenir un abast limitat per a l'elector mitjà, aquell que, sobre tot al nostre país, cada cop està més desenganxat de l'actualitat política i amb menys ganes d'escoltar-se les suposades bones intencions dels nostres polítics.
Per exemple, crec que té un efecte molt més gran la intervenció d'en Carod ("Yo no me llamo José Luis") a TVE que no pas el projecte de refundació catalanista d'en Mas. I clar, això fa pensar molt sobre les conseqüències dels girs dels diferents partits.
Un altre exemple: eleccions basques del 2005, en plena ressaca del Pla Ibarretxe. Des del nacionalisme basc esperaven rendibilitzar l'aposta sobiranista del lehendakari, absorbint part de l'electorat de Batasuna per assolir la majoria absoluta. D'altra banda, des dels partits espanyols es deia que, per força, els electors més "moderats" del PNB que no compartien el gir del seu partit el castigarien. Doncs bé, ni una cosa ni l'altra. Al final, l'únic moviment va venir a causa de la centralització de la campanya en la possible participació o no de l'esquerra abertzale als comicis. Al final, aquesta llista (sense gairebé res de campanya, apareixent un mes abans de les eleccions) va aconseguir pujar resultats respecte la marca de Batasuna el 2001, i l'Ibarretxe va perdre aquests escons, en un context de baixa participació (que teòricament no s'hauria d'entendre, perquè eren unes eleccions importants per refrendar o rebutjar electoralment el pla Ibarretxe).
Al final, doncs, va poder més la impressió de les darreres setmanes (que si es presenta o no Batasuna) que el treball de 4 anys de l'Ibarretxe. Em sembla certament curiós.
No m'allargo més. Salutacions i reitero les meves felicitacions pel teu bloc!!
Hola David,
Gràcies per la felicitació.
Pel que fa a la influència del màrketing polític en les eleccions, no en tinguis cap dubte. Al voltant d'un 15% dels votans que voten, estan indecisos a l'inici de la campanya electoral i decideixen el seu vot en funció de com es desnvolupi aquesta. Pensa que les diferències entre partits sol ser de % petit, per tant,, aquests indecisos són decisius.
Pel que fa a la intervenció d'en Carod a TVE i la conferència d'en Mas, a totes dues accions hi ha grans dosis de màrketing polític.
Un més preparat i l'altre més espontani, però tots dos eren conscients que havíne d'aprofitar els canals que teníen per transmetre el seu missatge als seus possibles electors. És evident que el programa d'en Carod té més influència directe per què és a la TV i arriba directament a molta gent. En canvi Mas, volia posicionar-se com a renovador del catalanisme, i es dirigia no directament al votant, sinó als líders d'opinió, als mitjans, als opinadors.
És la campanya permanent.
Si vols aprofundir en com es crea l'opinió pública i com afecta electoralment et recomano el clàssic "La espiral del silencio" d'Elisabeth Noelle-Newman.
Pel que fa referència al cas basc, per analitzar unes eleccions, has de tenir memòria i recordar l'històric electoral. Si t'en recordes, al 1997? Euskal Herritarrok, va treure uns resultats històrics, just en plena primera treva d'ETA, a les eleccions del 2001, es va produïr aquella campanya tant ferotge en el marc de la majoria absoluta d'Aznar, en la que es va dir o nacionalismo o no nacionalismo. No sé si recordes que el candidat era Mayor Oreja pel PP i Nicolás Redondo Terreros pel PSE, que van firma un pacte preelectoral amb Fernado Sabater i Rosa Díez de testimonis. En aquell context de "vamos a por ellos" la participació va ser altíssima (+80%) i el PNB va guanyar, amb un vot útil abertzales molt gran que va fer que tinguéssin el seu mínim històric.
En les darreres eleccions, el que crec és que tot va tornar al seu lloc: El PNB el seu % habitual, Batasuna també, etc. De fet, el Pla Ibarretxe suposo que també volia mantenir els votans abertzales prestats al PNB al 2001.
No ho dubtis, les tres darreres setmanes són importants, però mooolt més el que fas en els darrers quatre anys.
Ai Pau,
quanta raó que tens. El PSC té un problema i no es veuen signes de millora.
Només un exemple: visiteu el bloc http://onzecongres.blogspot.com/ i llegiu, només a tall anecdòtic, el punt Nº10.
Salut!
Hola Marc!
Ho miraré amb deteniment, ja que és important la refelxió en aquest sentit
Publica un comentari a l'entrada