dijous, 6 de març de 2008

Metarelats o microrelats?

Vivim en una era postmoderna on tot esdevé relatiu i on les creences i els projectes són relatius. És l'època dels microrelats, petits relats de curta volada que serveixen per tenir més o menys fidel a una part de la societat, però que no serveixen per a implicar a una majoria de la societat, i no esdevenen relats que queden gravats en la memòria i que tots els recondem: Jo hi era!

En aquesta campanya electoral ho hem pogut comprovar. Guanyarà el que tingui un conjunt de microrelats més ben definit, el que hagi pogut mobilitzar més els seus. Però no els haurà mobilitzat amb il·lusió, amb un gran projecte generacional, els haurà mobilitzat per evitar la victòria del contrari, per què són els teus, perquè han fet coses bé, etc. per un conjut de microrelats.

Uns microrelats estretament lligats a les enquestes. Les enquestes s'han convertit en arquitecte electoral, el resultat de les quals acaba configurant els microrelats a través dels quals es vol convèncer als ciutadans. Aquest, no és el paper de les enquestes. Les enquestes han de servir per tenir informació sobre la percepció que té la ciutadania de les coses i per perfilar, ajustar la comunicació del teu relat. No dels teus relats, sinó de l'únic relat que has de tenir: el metarelat.

Però, és possible en les nostres societats postmodernes i individualistes, un metarelat que tingui èxit?

No només és possible, sinó que la gent ho està esperant amb impaciència. La gent vol creure amb un relat que els faci sentir partíceps d'un projecte que es vincula amb els valors i que es recordarà en el temps. La gent vol creure en l'esperança i en l'il·lusió de millorar un país.

Fent un símil futbolístic, el "catenaccio" pot guanyar partits i títols, però incrementa el número de seguidors. En canvi el "Dream Team" de Cruyff o el Milan de Sacchi, van fer que multitut de gent fes seguidor d'aquests equips i el seu record perdura en el temps. Pels títols, però sobretot, per què teníen un relat, un metarelat. Futbolístic, però un gran relat.

2 comentaris:

Cento ha dit...

Gran post, company. Si em permets, relacionaré això amb les primàries demòcrates.

Clinton ha fet un conjunt de microrelats: estic millor preparada, tinc més experiència, mare de família, el meu marit m'ajuda, salut pública...

En canvi, Obama ha sabut embolcallar-ho tot amb un gran relat, metarelat, que li dóna a tot un altre aire: canvi generacional, idees noves, esperança en el futur, esforç col·lectiu.

I això, juntament amb una campanya que s'estudiarà en el futur a les escoles de comunicació, ha fet que a meitat de març un tio pel que ningú donava un duro quan es va presentar tinga cent delegats d'avantatge davant la que tots donaven com a propera presidenta.

I tens tota la raó quan dius que la gent vol metarelats. Com deia Mulder a X-File, "I want to believe". És així!

Compte amb la frustració, per això...

pau ha dit...

Cento,
Coincidim. Ull amb l'Obama. Ja hauria d'haver concretat més el seu relat, sinó si que pot provocar fustració