La lliçó política dels neocons

És habitual a Europa confondre el terme "neocon" o la definició de "neoconservadors" amb tot allò relacionat amb l'administració de George W. Bush: dreta religiosa, política exterior, liberalisme salvatge, etc. I ens atrevim a definir com a neocons a qualsevol moviment de dreta que destaqui. Les principals característiques dels neocons són: el troskisme, la política exterior, Israel, Leo Strauss i l'expansió del model americà.

Però bé, no era la meva intenció explicar avui el moviment "neoconservador" -suposo que ho faré un altre dia- el que m'ha motivat a escriure aquest post ha estat una notícia que s'ha produït recentment i que crec que ens pot donar moltes claus per entendre estratègia política i sobretot, per entendre la importància del "relat" en la política.

William Kristol, el màxim exponent del moviment neoconservador, el director del Weekly Standard, revista de capçalera per a neocons, ha fixat com a articulista per el New York Times. El cap més visible del neoconservadurisme americà fitxa per el diari de referència del progressisme mundial. A aquest fet, s'hi uneixen altres notícies com que Norman Podhoretz -un altre descatat "neocon"- ha estat fitxat per Rudy Giuliani per a col·laborar en la seva campanya.

Tot això, just quan es donava per mort un moviment que ha estat decisiu en la política exterior de George Bush i que molts donàven per mort un cop Bush abandonés la Casa Blanca i més, després del desastre d'Iraq.

Però, què està passant? Com és que el neoconservadurisme nordamericà es resitua i sembla que pot mantenir la influència en la política americana dels propers anys?
Per què a la política exterior nord-americana sempre hi ha algun neocon?

Doncs, per què els neoconservadors tenen un relat.
Per què durant anys, a través de think thanks com l'American Enterprise Institute, han construït un discurs sobre com ha de ser la política exterior nordamericana i han sapigut transmetre-ho en format de relat.

En els últims 30 anys, només els neoconservadors han tingut un relat sobre com havia de ser la política exterior dels Estats Units i sobre quin paper havíen de tenir els EEUU en el món. Han construït un discurs on hi ha tots els ingredients necessaris per a construïr un bon relat: llibertat, esperança, lideratge, democràcia, bons i dolents, etc.

L'altre gran projecte -que no relat- que ha tingut èxit en la política exterior nord-americana, ha estat la doctrina Kissinger. El realisme. La política exterior basada en una frase "Els enemics dels meus enemics són els meus amics".
Des de Kissinger, només hi ha hagut el relat dels neocons. I la política exterior nordamericana ha bascul·lat entre els dos models: l'utopia democràtica il·lusa dels neocons o el realisme descarnat de Kissinger. La moral o l'interés.

I perquè només aquests dos models? Per què no ha triomfat el multilateralisme?

Doncs, perquè una premisa bàsica que ha de tenir un projecte, un discurs, un relat sobre la política exterior nord-americana d'èxit, és la consolidació i increment del poder dels EEUU al món, mai la reducció del seu lideratge i de la seva hegemonia.
Aquesta premisa, només l'han acomplert aquests dos models.
I així, quan una administració ha d'escollir una política exterior, tria un dels dos models.

Però quin és el relat dels neocons? Intentaré definir-lo breument:

" El món és un lloc perillós on hi ha multitut de dictadors, de grupuscles, de forces del mal que oprimeixen a gran quantitat de societats i que volen destruïr l'hegemonia actual dels valors occidentals. Els Estats Units, com a primera potència mundial i com a referent indiscutible en defensa de la llibertat i la democràcia -els valors occidentals- té un deute moral amb la resta del planeta i ha d'estar al costat de qualsevol moviment o societat que vulgui extendre aquests valors -la democràcia i la llibertat- i si cal, ha de liderar aquests moviments. Per què això és el que garantirà un món més segur sota l'hegemonia nord-americana. Els valors ocidentals, els valors americans són millors i no es poden renunciar a ells al fer política exterior. És més, és estenent aquests valors -democràcia, llibertat, lliure mercat- la millor manera de protegir-nos dels enemics externs i de garantir-nos el lideratge mundial"

Aquest és més o menys el relat dels neocons. Hi intervenen tots els ingredients necessaris per a fer un bon relat: valors, esperança, por, seguretat, lideratge, llibertat, fé, futur, etc.

Pot agradar més o menys, però és un relat que als EEUU ven.

Conclusió: Un bon relat mai desapareix, es transforma. Un bon relat és capdal per a qualsevol estratègia política.