dimecres, 16 de gener de 2008

La història d'una ambició




Alberto Ruiz-Gallardón ha perdut el seu pols amb l'actual direcció del Partit Popular. Era un pols a tot o res. Era un pols arriscat per què sabia que aquestes eleccions podien suposar el seu moment. Si després del 9 de març Mariano Rajoy perdia les eleccions, ell considerava que tenia moltes opcions de liderar la dreta espanyola. Però per això hi havia una condició prèvia que havia de complir: anar a les llistes electorals. Sense formar part dels diputats al Congrés era molt difícil que tingués opcions de convertir-se en el candidat del PP per les eleccions del 2012, ja que es tradició que el líder de l'oposició sigui diputat al Congrés dels diputats per així poder tenir l'espai polític i mediàtic que necessita el cap de l'oposició.
Per això Bono serà diputat. Té la mateixa ambició que Gallardón i els mateixos objectius, però millor estratègia.

I és aquí on em volia centrar. En les lliçons estratègiques que ens dona el cas de Ruiz-Gallardón.

Tradicionalment, hi ha un seguit de polítics que tenen un perfil propi molt definit i que busquen el seu "lloc al món". Busquen el seu espai polític i mediàtic on poder mostrar un perfil propi diferenciat de la línea que segueix el seu partit.

Això, estratègicament en diem el posicionament. Tenim molts exemples de polítics que s'han posicionat en un espai determinat; tradicionalment un espai no gaire habitual en l'espai sociològic del partit que representen i que per tant, sumen nous electors diferents als votants tradicionals del partit.
És una espècie de triangulació. Obren el partit a nous espais electorals, a nous agents socials, distanciant-se del partit en alguns aspectes i fins i tot, acostant-se altres partits en alguns altres.
Aquesta actuació, fa que moltes vegades es produeixin desencontres amb algunes posicions del mateix partit, cosa que reforça el perfil propi i per tant, el seu posicionament polític i electoral.

Gallardón era un exemple claríssim d'aquest posicionament. Tenia un perfil, un discurs, unes opinions, etc. pròpies. No necessàriament coincidia amb l'opinió del seu partit. Era molt més centrista que la mitjana del PP i estava molt ben vist en ambients progressistes.

Hi ha molts altres exemples de polítics amb perfil propi, de polítics amb un posicionament propi i clar. Josep Antoni Duran i Lleida i Pasqual Maragall en són un clar exemple.

Aquesta tàctica del posicionament està molt bé i té molts rèdits polítics electoralment parlant, ja que amplies la base electoral del teu partit i pots aconseguir molts més votants provinents d'altres tradicions polítiques, que et votaran a tu, però que segurament no votaríen al teu partit.
Però té un handicap claríssim: no podràs ser el candidat nacional del teu partit, no podràs liderar el teu partit.

Al tenir un projecte propi i haver de lluitar per recalcar el teu perfil propi, el teu posicionament, fa que mai puguis esdevenir el candidat del partit, ja que has basat la teva construcció com a candidat en la diferenciació respecte al partit. I això fa que tant els militants com sobretot els dirigents, no et perdonin aquest fet. Deixen que tinguis el teu perfil propi mentres aportis vots i victòries al partit, però difícilment et deixaran liderar el partit.
És el que li va pasar a Duran i Lleida quan va voler ser el candidat a la Generalitat de CiU i és el que li ha passat a Ruiz-Gallardón quan s'ha posicionat per liderar el PP si Rajoy fracasava.

PD1: Per Rajoy la decisió, té dues conseqüències: resta imatge centrista i això és negatiu per ell, però a l'hora demostra autoritat i això és positiu tenint en compte la imatge que es tenia d'ell.
Altre cosa és contar els dirigents centristes que van caient pel camí: Piqué, Matas, Ruiz-Gallardón, etc,... Quina escabetxina!

PD2: Estic convençut que Ruiz-Gallardón no plegarà després del 9 de març. I si guanyés Rajoy, segur que el fa ministre.

12 comentaris:

francesc ha dit...

Totalment d'acord amb el que comentes. Potser l'excepció que confirma la regla, de polítics amb personalitat pròpia, és la de Pasqual Maragall, tot i que li han fet pagar just després de retirar-se o de retirar-lo, no permetent-li accedir a cap dels càrrecs als que pretenia.

A banda d'això i del teu anàlisi, no podria ser que en termes de partit, el PP hagi tingut por d'un possible líder tant moderat? Sempre s'ha dit que la dreta (PP) actua com un bloc (l'extrema dreta a Espanya és residual, i una part està integrada al PP). Un líder moderat doncs, no podria provocar que la part més dura del PP es pogués plantejar una escissió, per exemple, o potser un abandonament del partit i anar a algun dels partits extraparlamentaris, doncs ja no es sentirien còmodes al PP?

pau ha dit...

Francesc, dues coses:

A Pasqual Maragall, li van fer el mateix que a Gallardón al Congrés de Sitges on els "capitans" del PSC agafen el poder, fet que va provocar que abandonés l'Ajuntament de Barcelona i anés a Roma. Ara també li ha passat quelcom similar.

la segona observació que fas, és plausible sempre i quan Ruiz-Gallardón hagués arribat a dirigir el PP, fet que trobo gairebé imposible. Si ho recordes, al congrés del PP de Madrid, Gallardón va proposar a la seva ma dreta, Cobo, i va ser hu,iliat pels militants del PP de Madrid, tots a favor de l'Esperanza Aguirre.
Gallardón és un bon candidat per gunyar unes eleccions generals, però no té partit al darrere.
Però, si, si Gallardón arribés a liderar el PP, aquest es divideix en dos. Ell no pot aglutinar al sector més extrem del partit, que avui en dia, deu ser majoria

**Clausewitz** ha dit...

I Pimentel en el seu temps! recordes?

bon anàlisi Pau, m'ha agradat l'òptica tot i que crec que més que reforçar la seva autoritat mostra encara mes un Rajoy mogut per Aznar i el sector ultra...

pau ha dit...

Oi tant Albert, Pimentel era el més centrat de tots, però va dimitir amb Aznar, tots els altres en 5 mesos i amb Rajoy.
Tens raó en l'ombra d'Aznar. És molt allargada.

Beta Perseu ha dit...

Jo tampoc veig que l'autoritat de Rajoy en surti reforçada. Al contrari, cada vegada li costa més fer creure que és ell qui mana. Avui mateix ha tornat a dir que només depén "de la gente de la calle y de los españoles". Ja se sap... excusatio non petita, accusatio manifesta.

Una altra cosa... ¿veieu alguna opció de que tan centrista orfe (Pimentel, Matas, Piqué i Gallardón) més algun sociata desencantat de ZP) pugui liderar un partit situat políticament entre PSOE i PP? o creieu que tornaria a fracassar igual que ho va fer el Partit Reformista?

Salut!

pau ha dit...

Beta,
quan he vist al Rajoy dient que només depèn de la gent. He pensat el mateix que tu. M'ha recordat quan el 13 de març del 2004 va dir "Soy Mariano Rajoy, y..."
Verbalitza el que creu la gent pensa.
De totes maneres, la solució al problema Gallardón ha estat dura, contundent.

Pel que fa al partit de centre, hi ha votants però és molt difícil que cristal·litzés. Els espanyols tenen molt interioritzat el bipartidisme, i el sisitema electoral espanyol ho afavoreix. Pregunta'ls-hi als d'IU

Beta Perseu ha dit...

Si, d'acord. Però potser l'aparició d'un partit pel centre evidenciaria (més) que el PP és nítidament de dretes i no els hereus d'UCD com de vegades pretenen fer-nos creure. Ho veig molt arriscat però no impossible. Les circumstàncies no són les mateixes que les que va viure el Partit Reformista. D'acord que l'electorat està molt polaritzat però també hi ha un percentatge important de desencantats que s'abstenen pq han perdut l'esperança bé en el PP bé en el PSOE. Fent les coses bé i amb paciència i sort potser podrien fer un petit forat... i després, a veure com evoluciona tot.
Això sí, qui s'hi embarqui, cal que estigui preparat a rebre per totes bandes. Risc molt alt. Però sense risc no hi ha benefici.


Salut!

Cristina Redondo ha dit...

jo crec que és un joc per tal de que l'Ana Botella pugui tenir l'alcaldia de Madrid...si marxa en Ruiz -Gallardón llavors poden promoure a l'Anna Botella....no ho veieu possible?

francesc ha dit...

Coincideixo amb Beta. Penso que podria haver-hi un cert marge per un partit de centre que aglutini un sector moderat del PP (que segur que hi és) i desencantats del PSOE. Tot i que evidentment no és fàcil.

A nivell estatatal però, un projecte així no el pot liderar un català, com Roca al seu moment. No és només per això, però cal tenir-ho present.

Pau, només un apunt respecte el comentari anterior: Maragall va marxar a Roma, però més endavant va tornar per ser-ne el candidat. Potser no hem de descartar Gallardón per un retorn en un futur amb més força??

pau ha dit...

Si Cristina, si plega Gallardón, Ana Botella serà l'alcaldessa de Madrid, perquè el n.2 de Gallardón, Manuel Cobo, també plegaria.
El que no crec és que plegui en Gallardón.

Francesc,

Maragall va ser candidat -per què era la millor opció per a guanyar a Pujol- i president, però no controlava el partit. Eren els capitans qui controlaven el partit, i de fet, es volia tornar a presentar el 2006 i no el van deixar.
Gallardón, farà la tàctica "wait and see" esperar i veure. Jo no el dóno per mort, ni molt menys.

David ha dit...

D'acord amb vosaltres. Ara, jo crec que la crisi hauria estat molt més gran si Gallardón hagués sigut el núm.2 de Rajoy. La competició per veure quin discurs s'acabava fent amb les regnes del PP (COPE, El Mundo per una banda, ABC, Onda Cero de l'altra) ha estat clarament guanyada pel sector més dretà, com no podria ser d'una altra manera, perquè l'oposició que han fet i les seves actituds durant els darrers anys només podien apuntar per aquí.

Imaginem-nos ara una COPE i un sector ultra del PP cridant al boicot per al Gallardón i promocionant les llistes de la Rosa Díez. Hagués estat pitjor el remei que la malaltia.

Per mi, doncs, Rajoy ha pres la menys dolenta de les decisions possibles.

pau ha dit...

David,

totalment d'acord.
La regla número 1 de qualsevol partit polític és: "No anar a unes eleccions amb els mitjans de comunicació afins en contra" i el Rajoy ha volgut evitar això. Ja veig en Losantos cada matí: "Maricomplejines, yo voto a Rosa Díez"

Això en Zapatero tampoc ho ha tingut en compte hi s'ha enfrontat al grup PRISA a 5 mesos de les eleccions i només té el suport d'un grup mediàtic amb molt poca influència -MEDIAPRO: La sexta, Público- les espectatives electorals de ZP van començar a baixar quan es va produïr aquest enfrontament.
S'ha de tenir als teus votants mobilitzats a través dels mitjans afins.