La història d'una ambició

Alberto Ruiz-Gallardón ha perdut el seu pols amb l'actual direcció del Partit Popular. Era un pols a tot o res. Era un pols arriscat per què sabia que aquestes eleccions podien suposar el seu moment. Si després del 9 de març Mariano Rajoy perdia les eleccions, ell considerava que tenia moltes opcions de liderar la dreta espanyola. Però per això hi havia una condició prèvia que havia de complir: anar a les llistes electorals. Sense formar part dels diputats al Congrés era molt difícil que tingués opcions de convertir-se en el candidat del PP per les eleccions del 2012, ja que es tradició que el líder de l'oposició sigui diputat al Congrés dels diputats per així poder tenir l'espai polític i mediàtic que necessita el cap de l'oposició.
Per això Bono serà diputat. Té la mateixa ambició que Gallardón i els mateixos objectius, però millor estratègia.

I és aquí on em volia centrar. En les lliçons estratègiques que ens dona el cas de Ruiz-Gallardón.

Tradicionalment, hi ha un seguit de polítics que tenen un perfil propi molt definit i que busquen el seu "lloc al món". Busquen el seu espai polític i mediàtic on poder mostrar un perfil propi diferenciat de la línea que segueix el seu partit.

Això, estratègicament en diem el posicionament. Tenim molts exemples de polítics que s'han posicionat en un espai determinat; tradicionalment un espai no gaire habitual en l'espai sociològic del partit que representen i que per tant, sumen nous electors diferents als votants tradicionals del partit.
És una espècie de triangulació. Obren el partit a nous espais electorals, a nous agents socials, distanciant-se del partit en alguns aspectes i fins i tot, acostant-se altres partits en alguns altres.
Aquesta actuació, fa que moltes vegades es produeixin desencontres amb algunes posicions del mateix partit, cosa que reforça el perfil propi i per tant, el seu posicionament polític i electoral.

Gallardón era un exemple claríssim d'aquest posicionament. Tenia un perfil, un discurs, unes opinions, etc. pròpies. No necessàriament coincidia amb l'opinió del seu partit. Era molt més centrista que la mitjana del PP i estava molt ben vist en ambients progressistes.

Hi ha molts altres exemples de polítics amb perfil propi, de polítics amb un posicionament propi i clar. Josep Antoni Duran i Lleida i Pasqual Maragall en són un clar exemple.

Aquesta tàctica del posicionament està molt bé i té molts rèdits polítics electoralment parlant, ja que amplies la base electoral del teu partit i pots aconseguir molts més votants provinents d'altres tradicions polítiques, que et votaran a tu, però que segurament no votaríen al teu partit.
Però té un handicap claríssim: no podràs ser el candidat nacional del teu partit, no podràs liderar el teu partit.

Al tenir un projecte propi i haver de lluitar per recalcar el teu perfil propi, el teu posicionament, fa que mai puguis esdevenir el candidat del partit, ja que has basat la teva construcció com a candidat en la diferenciació respecte al partit. I això fa que tant els militants com sobretot els dirigents, no et perdonin aquest fet. Deixen que tinguis el teu perfil propi mentres aportis vots i victòries al partit, però difícilment et deixaran liderar el partit.
És el que li va pasar a Duran i Lleida quan va voler ser el candidat a la Generalitat de CiU i és el que li ha passat a Ruiz-Gallardón quan s'ha posicionat per liderar el PP si Rajoy fracasava.

PD1: Per Rajoy la decisió, té dues conseqüències: resta imatge centrista i això és negatiu per ell, però a l'hora demostra autoritat i això és positiu tenint en compte la imatge que es tenia d'ell.
Altre cosa és contar els dirigents centristes que van caient pel camí: Piqué, Matas, Ruiz-Gallardón, etc,... Quina escabetxina!

PD2: Estic convençut que Ruiz-Gallardón no plegarà després del 9 de març. I si guanyés Rajoy, segur que el fa ministre.