Reflexions per Sant Jordi

Avui, diada del nostre Sant Patró Sant Jordi, contemplant la llista dels llibres que segons els mitjans tindran més èxit en la jornada d'avui, m'envaeix una sensació de tristesa literària. Tristesa, en veure com el "low cost" ho envaeix tot, i els llibres no en són una exepció.
Avui, tothom s'atreveix a fer un llibre. I en canvi és tant difícil fer un llibre! però la nota de tall ha baixat, com tot.
Aquesta petita reflexió vé lligada per el comentari que va fer Beta Paseu, en aquest bloc en el post sobre el nomenament de Carme Chacón com a ministra de defensa. En/na Beta es queixava del tacticisme dels partits polítics, dels assessors de comunicació, de la imatge, dels estrategues, etc. que fan que la nostra política sigui cada vegada més "low cost".

Tot i que no comparteixo totalment la crítica, si que crec que té bona part de raó i ho lligaria amb el nivell de l'oferta literària per Sant Jordi.

Com diuen en castellà: "Dime con quien vas i te diré quien eres". Aquest és un refrany que descriu bastant bé la situació en la que es troba la política catalana i espanyola pel que fa al debat de les idees i als pensadors que les generen.

Al llarg de la història, els grans governants, els grans líders polítics, sempre han tingut al seu costat a pensadors il·lustres, a intel·lectuals de referència que han omplert de contingut l'acció de govern. Homes d'acció i homes de pensament. Des d'Atenes als notres díes, els grans estadistes sempre han sabut envoltar-se de grans pensadors.

La seguretat d'aquests líders fa que no necessitin aduladors sinó pensadors, que poden discrepar-hi si creuen que el governant no actua correctament.

Els casos més recents són els de Tony Blair, amb Alister Campbell i sobretot Anthony Giddens, i Bill Clinton amb Mark Penn, Dick Morris, James Carville, etc. Tot i que sembli que no, Bush i Sarkozy també tenen pensadors de nivell al seu entorn.

Però i aquí, que tenim? a nivell espanyol, el desert, el tacticisme, l'adulació. No es pot aspirar a ser un referent en la renovació de l'esquerra europea amb Suso del Toro i Juan José Millás -amb tots els respectes literaris per aquests dos escriptors-
Això és extrapolable a gairebé tots els partits. Sembla com si el pensament fés nosa, i no fa nosa, és imprescindible, pel governant i per la societat.
Cal més pensament, més idees, més potència.

Perquè no oblidem una cosa, en política, només hi ha una cosa imprescindible: les idees.