Aquesta frase atribuïda a l'escriptor i candidat a la presidència del Perú, Mario Vargas Llosa, m'acompanya tot sovint i la utilitzo sempre que em trobo davant una situació que ja ha agafat una dinàmica negativa imparable i que té no té visos de solució a curt ni mitjà termini.
Aquesta pregunta fa referència al "momentum" en el que ja no hi ha marxa enrera. En l'últim moment en el que encara es podia rectificar, en el moment clau després del qual ja no és possible canviar la situació. En aviació és el moment en el que l'avió està accelerant a la pista per enlairar-se i en un moment determinat, ja no pot frenar, ja no hi ha retorn, s'ha d'enlairar.
Ens podem fer aquesta pregunta en moltes situacions: cuando se jodio la campanya electoral, la política catalana, etc. però m'agradaria fer-ne un exemple pràctic amb la cris de la construcció.
Quan va petar la bombolla inmobiliària? Quin va ser el moment de no retorn?
A finals de l'any 2006.
Aquell any era l'últim any que a Catalunya es podia construïr habitatge totalment lliure sense haver de destinar un 20% d'aquests a habitatges de protecció oficial. A partir del 2007, ja s'havia de guardar un 20% dels habitatges construïts en les promocions mitjanes i grans a habitatge protegit.
La conseqüència és que la majoria de constructors i immobiliàries van avançar els visats d'obres que teníen previstos per més endavant a aquell any i així poder dedicar tota la promoció a habitatge lliure.
Va ser l'any que es van visar més habitatges.
Recordo que a la meva ciutat, Figueres, de 42.000 habitants, es van visar aquell 2006, 1100 habitatges nous.
Es van avançar els habitatges del 2007 i del 2008 al 2006. Aquest va ser el "momentum" a partir de llavors, la crisi de la construcció no tenia retorn. Era l'últim gin tònic de la festa.
El problema vindrà a mida que es vagin acabant els habitatges visats al 2006...
És només un exemple, però exemplifica que en qualsevol projecte, en qualsevol campanya, en qualsevol trajectòria hi ha un moment clau a partir del qual no podrem rectificar l'inèrcia.
És un moment que quan ens hi trobem no el percebem, però amb el temps quan ho analitzem el reconeixem perfectament.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
.JPG)
7 comentaris:
En el moment que es va decidir que els habitatges de protecció oficial havien de ser de propietat i no de lloguer, ja es veia que s'havia perdut la lògica.
Em sembla que el "punt de no retorn" és quant la lògica i el sentit comí,queden arraconats per l'esfervecència del moment.
Però això no té sentit Pau, la crisi a Catalunya ha arribat al mateix temps que a Espanya, i allí, en la major part dels casos, no tenien aquesta normativa respecte a l'habitatge protegit.
No dic que això que dius no sigui una causa més, que segur que sí, però no deixa de formar part d'un conjunt de factors que s'han anat acumulant.
També crec que sí que existeix un punt de no retorn, però més que un moment determinat es tracta una dinàmica determinada. La crisi esdevé d'un model que comença abans del 2006 i que tot just acaba de morir. I ho fa per igual a tot el territori espanyol, Catalunya inclosa.
Si, si Edgar.
Però si t'hi fixes, en totes les dades sobre construcció de vivenda, Catalunya es situa molt per sobre de la mitjana espanyola.
Per exemple, segons el COAC al primer 6 mesos del 2008, es van visar 14.330 vivendes, un 72% menys que el 2007, que van ser 50.500.
En tot el 2006, a Catalunya es van 126.000 habitatges.
Ara només es projecten entre un 15 i un 25 % del que es feia fa 2 anys.
Tens raó que és un fenòmen comú a tota Espanya, ja que econòmicament van molt lligats.
No vull dir, que va ser la causa de que acabés petant la bombolla, n'hi ha moltes més, però si que va ser com aquella copa de més del que no és conscient que va molt begut.
Volia dir molt per sobre en dades negatives
Molt bones aquestes dades, no les coneixia. Així sí que estem d'acord.
La frase, com a missatge, es brutal!
sobre el tema dels pisos... poca cosa més a afegir. Però sí, se jodió el Perú!
Publica un comentari a l'entrada